La veritat i la realitat

La veritat és allò que nosaltres diem que és veritat, però una altre persona pot pensar el contrari com per exemple: "tenir el millor cotxe del mercat". Es a dir, la veritat es per tu per un altre persona el que tu dius que es veritat li pot semblar totalment fals. Així que, la veritat és simplement allò que nosaltres diem que ho és, però només per nosaltres mateixos.

La realitat és una cosa que veiem, que podem opinar sobre aquella realitat. Un fet o una cosa que acaba de passar és real ja que ho has vist i opines sobre ell. En canvi una cosa irreal no t'ha la creus per què té la menor realitat, es a dir, té coses extraordinàriament impossibles que nosaltres no em vist fer mai i no ens les creiem. Per tant, la realitat és un fet que podem veure, opinar i sobretot trobar-li un sentit a allò que ha passat.

Així que podem dir que la veritat i la realitat són conceptes totalment relacionats.

Carla Sabatés Duran

La realitat i la veritat

Textualment, definim la veritat com allò que és o passa, havent arribat a una conclusió o explicació que ens demostra que el que estem dient es cert i racional. Si fos irracional i no tingués cap mena de sentit o explicació diríem que es una mentida o que és fals, per tant, no ho podríem explicar ni demostrar de cap manera. Un exemple de veritat, podria ser que : ‘’El marc de fotos que penja de la meva habitació és rectangular.’’

La realitat és definida segons la Enciclopèdia Catalana com allò que existeix i forma el món real. Una matèria que disposem al nostre voltant de manera física i visual. Per fer-vos veure a què ens referim amb aquest concepte, posem l’exemple següent partint de l’exemple de la veritat: ‘’El marc de fotos que penja de la meva habitació es rectangular, perquè ens han ensenyat des de un principi a classificar colors, matèries, formes, etc. en general a tots per igual. Així que has entès quina forma té el meu quadre de fotos i te’n pots fer una idea.‘’

Per tant, podríem dir que la veritat i la realitat son conceptes que mantenen una relació entre elles: la veritat s'explica i/o es demostra mitjançant la realitat i així observem i comprovem que la veritat no es errònia. I la realitat depèn de la veritat per poder explicar literalment allò que ens envolta.

                                                                                                                        Laura Frau

La realitat i la veritat

Existeix una relació directe entre la realitat i la objectivitat. Considero que tot allò real va lligat al fet existencial. Ara bé, la realitat pot estar modelada per elements abstractes i subjectius. Parlo, doncs, de la veritat i la mentida. La fusió d'aquests conceptes pot provocar alteracions en la visió d'un sol fet. Amplificant, llavors, les possibilitats de resposta cap a un estímul.

La meva hipòtesi declara que tot allò vertader és real però que, tot allò real no és vertader. Tanmateix afegiria que l'anterior afirmació està completament relacionada amb l'acció de viure. Tothom viu en una mateixa realitat però cadascú és propietari de la proció d'aquesta que li pertoca. Per tant, compartim alguns elements objectius que, a la vegada, nosaltres mateixos podem modificar. Gaudim de la llibertat de modelatge. Amb això vull dir que, com a subjectes independents, vivim veritats i mentides camuflades dins de realitats.

Tenint en compte la mescla que pot resultar al unir els anteriors conceptes, reconsidero la meva anterior definició de realitat afegint que, aquesta, pot converitr-se en una barreja entre lo objectiu i lo subjectiu, sempre i quan, la veritat i la mentida hi intervinguin.

La realitat pràctica, doncs, acaba essent una versió subjectiva de la realitat teòrica, és a dir, pura vida.

Andrea Casas Caballé

Sóm lliures?

Lliure ve de llibertat que correspon a un estat de la persona que no està sotmesa a la voluntat d’un altre, ni d’adaptar-se a unes normes establertes, i que per tant, té la “llibertat” de poder fer el que li sembli més oportú.

En la meva opinió, nosaltres vivim en un món en el que som lliures per una cosa, però no per altres. Tenim uns valors i unes normes establertes que has de tenir en compte el llarg de tota la teva vida, com per exemple, no tenim la llibertat de robar, matar, etc.. Hi ha gent que viu amb la seva propia llibertat, no pensa en les conseqüències dels seus actes i tampoc té present els valors ni les normes, cosa que no em sembla correcte, ja que si tothom fos com aquesta persona el món aniria molt malament. Això si, tenim llibertat per pensar i reflexionar, però s'ha de distingir entre voler i poder. Ja que podem voler fer moltes coses, però després no tenir llibertat per fer-les i amb això vull deixar clar que, tenim llibertat, però limitada.

Vull acabar dient el que per mi és ser lliure; poder fer el que vols, quan vols i sense perjudicar els demés. En conclusió m'agradaria questionar una cosa; Qui de vosaltres se sent lliure?.

Carla Sabatés Duran

Per què hem de ser justos?

Segons l’Enciclopèdia Catalana, justícia és la virtut moral per la qual hom pensa i obra segons el dret i la veritat; però és així?  Realment la nostra societat es basa en la coherència i la ètica? Per respondre aquestes preguntes, tenim diferents punts de vista en els que ens podem basar.

Un d’ells seria en el àmbit jurídic que forma part del món del lletrat i la jurisprudència. Per ser més concisos, col·locaríem aquest primer bloc en l’exemple d’una persona que estudia la carrera de dret per desprès poder aplicar unes certes lleis i amb aquestes poder moderar els càstigs i penes que mereix una persona desprès de ser jutjada per qualsevol crim o delicte comès.  Per tant, podem dir que aquesta persona posa en mans d’una persona, que necessita ser defensat en un tema judicial, tots els seus coneixements i, en mans d’un jutge el veredicte final. Amb aquest exemple, demostrem que per una part, la justícia està present en la nostra societat i ho estarà mentre quedin persones que vulguin dedicar la seva vida a l’ajut d’altres que la necessiten.

Però és totalment oposada la idea de justícia en qualsevol lloc més enllà d’un jutjat, on els únics que podem decidir si una cosa està bé o malament i a partir d’aquí imposar les nostres condemnes som nosaltres ,ni escrits ni normes. Un exemple amb el qual podem justificar aquesta explicació seria la pobresa en el món. És del tot injusta la desigualtat entre classes socials que avui en dia segueix havent-hi en aquest món i tot i que posseïm els millors defensors del món, no hi ha cap grup de gent prou fort com per promoure la igualtat i produir-ne un canvi satisfactori i notable.

Així doncs, és clar que hem de ser justos, de fet, ja ho som. I el perquè és bastant senzill: poder així algun dia aconseguir molt més del que tenim ara i, pot ser crear un món molt més unit, ferm i ric, en el que les desigualtats e injustícies no siguin les protagonistes dia a dia de portades de diari, entrades de telenotícies o primeres veus a les ràdios.

                                                                                                           Laura Frau  

Sóm lliures?

La llibertat és la capacitat d'escollir. És una idea que inclou el no estar sotmès a un subjecte diferent d'un mateix. Designa la facultat de la persona humana que permet decidir. Tothom és lliure en decisió però a la vegada responsable dels propis actes.

Tenint en compte l'anterior definició, al meu parer, puc afrimar que no ens podem considerar lliures al cent per cent. Aquest terme  no hauria de poder ser divisible en percentatges; no podriem considerar-nos lliures i a la vegada estar sotmesos a una llei, a unes normes. Seria un fet paradoxal. Cadascú decideix com ser, què fer i a qui lligar-se emocionalment parlant però, per altra banda, ningú tria què pagar, a qui i amb prou feines sabem perquè.

La llibertat és un fet individual que requereix de sentit comú. Tots aquells que defensen la llibertat han d'atendre a les conseqüències d'aquesta. Ser lliure no és fer el que un vol. Ser lliure requereix de sentiment, d'actuació tenint en compte les repercusions dels propis actes i ser un mateix sense necessitat d'intentar enqueixar dins la societat. Podem sentir-nos lliures a la nostra manera però, sentir no és sinònim de ser. Des d'un punt objectiu, el fet de ser lliure implicaria no dependre de res i de ningú. Donat que ser totalment independent no és possible, ser lliure tampoc. Tothom té dret a sentir-s'hi, però com he dit abans, sentir no és ser.

Per tant, després d'aquesta reflexió, acabaria concluïent que la llibertat és un fet abstracte que depen d'independència, sentiment, decisió i responsabilitat. Tots aquests termes van lligats a una sola definició i mentres un d'ells no es compleixi, la llibertat col·lectiva o individual no serà possible.

Andrea Casas Caballé